Per més que brins de neu lo temps esbulla 
   per mos cabells castanys, 
quan vaig a Montserrat o a Puig-l'agulla 
   no tinc més que quatre anys.

La sàlvia, el romaní, la sajolida, 
   amb ses fragants olors, 
sembla que em criden, refrescant ma vida: 
   "Som les mateixes flors!".

L'avi, quan jo era xic, m'hi conduïa 
   amb un ram a la mà: 
"Vés a of'rir-lo a la Verge -em repetia-, 
   que ella et beneirà.

Si quan ets gran, la terra t'atropella 
   i et persegueix la sort, 
quan te vegis perdut, acut an Ella 
   i arribaràs a port".

Avui pareix cobert al peu de boira, 
   mes alça triomfant 
arcs a dins d'arcs, historiades faixes, 
   cloquer enfinestrat.

Que bé colora l'alba son aspecte, 
   ensems joiós i gran! 
Com s'avenen ses pedres envellides 
   i els arbres verdejants!

L'obra de l'home al camp belleses dóna, 
   i en pren ella del camp, 
i maridats art i natura engendren 
   vida i amor i pau.

Riu d'oblidança, l'esperit neteja 
   de pensaments amargs; 
plers somniats per un instant li porta 
   l'alè de l'Ideal.

Del mig d'alta pineda el sol s'aixeca, 
   les boires esquinçant; 
dins de llum platejada, arbres i roques 
   se veuen enllà, enllà.

De campaneta dolça veu s'escampa 
   per la deserta vall, 
i amb sec cruixit una esberlada porta 
   s'obre de bat a bat.

Ja hi veig venir mestressa matinera, 
   un nen a cada mà, 
i amb un aire plaent, tot xano-xano, 
   un home de molts anys.

Noves remors, noves olors divaguen 
   per la terra i l'espai...