Jo sa llengua he de tenir
a dins sa boca estotjada?
No pot ser, aquesta arruixada
cap dona la pot sofrir.

On me ve aquest miraclet?
com si li importàs a ell,
si es ventall és un fusell
o si duim es corsé estret.

Més valdria, més valdria...
Més no ho vull dir, que llavors
si jo d’un pic fes es tro
don Llorenç s’enfadaria.

Mirau-les, a ses bajanes,
més primes que fil de ferro,
amb so cos com es d’un gerro,
i enceses com a magranes,

que se passegen pes Born,
vestides o disfressades,
i amb ses cares empolvades,
com es quemullar des forn.

Si això vol dir en Mira-nines
d’en Llorenç malcasadís,
jo li promet parlar llis
i donar-n’hi de farines.

A vostè el salva una cosa
(per escoltar-ho s’acot):
I és que jo no ho puc dir tot
perquè es vestit me fa nosa.

Mirau-los: veis aquell pollo
que passa taconejant
dins campanes amagant
dues cames com un rotllo?

On se’n va? (Això és seghur!)
en es cafè tot lo dia,
a jugar-hi sa camia,
si és que és seua sa que du.

Veis aquell altre tot trist,
que es passeja per la Rambla,
amb sos mostatxins de gamba,
qui ara el veu i qui l’ha vist!

Era un pobret escrivent,
que enganà una pobra al·lota,
prometent-li uina morrota.
Plena d’unces? No, de vent!

¿Sentiu renou de tacons
quan ja ha començat sa missa?
Aquest grumeja una llissa
per fer-la sortir des fons.

Pocs doblers i molta fatxa
aquell des cabells reülls;
que diuen que té més ulls
que tot un covo d’alatxa.

En es Teatro el veureu
que tots es palcos rondeja
perquè es pensa que festeja
una al·lota que no el veu.

Mirau aquell caratrista
que pretén d’home sabut,
i sa carrera li put
menos quan fa una conquista.

Que parla com Ciceron,
mentre s’al·lota se’n riu,
dient que tot quant escriu
li alaba tot lo món.

Mirau aquell altre, es metge,
que no sap on té sa mà
i pretén sebre curar
ses malalties des fetge.

Que vos ne reis, al·lotetes?
No rigueu, que en vénen més,
flastomant just carreters,
i de tothom fent gasetes.

I pretenen d’educats!
I en s’honor que ells ne somnien
per no res se desafien.
Mirau-los, si hi van sollats!

Sa qüestió se fa molt bona:
I creis-me, vos assegur,
que m’atur perquè m’atur,
i valga-los que som dona.