s'esquincen els somriures de l'espill em dieu
i sols l'eco del forat és l'eco de la nit
desfent-se vent endins com una pluja cega
i em dieu que és falsa la claror d'aquest eco
que al mig del no-res el buit és l'únic porticó
on el temps pren cos i s'asseu just als llargs marbres
també em dieu que sols és enmig la tenebra
la flama i aquest gebre que guareix que abasta
les soques enmig la foscúria i l'espai
com si enmig la nit tan sols fos possible el fred
i la consciència que aquesta soledat
enmig el vertigen i l'ésser no és possible
que no és possible el desengany d'aquestos ulls
tot al fons de l'espill verdós que són els teus ulls
que no és possible que el miratge no siga
possible quan les lleis del medi i de l'espai
s'ajusten a les lleis de l'òliba dels boscos
que no és possible el vent ni el sol ni el riu
ni la tempesta i que els ulls no són possibles
existint la mirada que no hi és a l'esguard
tal com un tros de tenebra que ens neguiteja
que pot ser i no pot ser aquesta tenebra
que no és possible que no siga possible