D’açò de tirar-se pets 
i rotar per lo traser, 
un tractadet ne vullc fer 
per a ignorants i discrets. 
Assentats uns notadets, 
podré, en major claritat, 
indagar en puritat 
del pet d’essència i substància, 
perquè no hi haja ignorància 
d’esta important veritat.

Nota primer: que el petar-se 
no està prohibit per llei, 
i així al vassall com al rei 
los és llícit desventar-se. 
Ni crec jo que puga dar-se 
principi més evident, 
quan tots creuen firmement 
ser cosa molt natural, 
i el no haver-hi ningun mal 
en obrir-li porta al vent.

Nota en seguida: que el pet, 
sent efecte d’una causa 
interior, i que en gran pausa 
va rodant per lo secret, 
no perteneix, segons dret, 
al juí i coneiximent  
de l’Església, si no ment 
aquell adagi que indica 
que l’Església no judica 
lo que passa interiorment.

Nota tercer: que tot pet, 
sent efecte necessari, 
és mixto de voluntari, 
no en in fieri sinó en fet. 
Segons este notandet, 
no es pot lo pet evitar; 
mes es podrà, a tot tirar, 
suspendre per un breu rato, 
hasta donar de barato 
lo que li pot costar car.

Nota quarta: que de cosa 
tan substancial com lo pet, 
no se’n trata en ningun dret, 
facultat, ni llei, ni glosa; 
gran descuit, i que a mi em posa 
en la major confució, 
veent que hasta Salomó,  
que de tot va disputar, 
lo pet se’l volgué deixar 
arrimat en un racó.

Nota també: que no obstant  
que de pets hi ha gran collita, 
mai hi ha qui li pose dita 
ni l’arrende per un tant. 
Quin punt tan interessant 
a la indústria popular! 
En ell devien posar 
ses mires les societats, 
i no deixar mal lograts 
tants pets com veuen tirar.

Assentada esta doctrina, 
que més certa no pot ser, 
averigüem què ve a ser 
açò de la petorrina. 
Si és matèria crassa o fina, 
si és ent de raó o real, 
si és el petar-se bo o mal, 
quant siguen els seus efectes 
i quan pot patir defectes 
lo petar de cada qual.

Siga, puix, la conclusió: 
que el pet és un poc de vent 
molt corromput i pudent, 
que pren tan mala impressió 
de passar per lo canó 
i per altres parts merdoses, 
que componen les sabroses 
relíquies de tot menjar, 
i per lo budell culà 
colen sempre rejuploses.

Probatur: que el pet és vent 
és per si cosa tan clara, 
que és per demés que jo ara 
prove lo que és evident. 
Lo roïdo que se sent 
quan lo cul està petant, 
i el desvanir-se a l’instant 
lo que s’ou i no es pot veure, 
és prou per a fer-nos creure 
que el pet és un vent volant.

Que del pet la gran pudor 
no siga pròpia del vent, 
no és cosa menys evident, 
pèrquè lo vent no té olor. 
Ergo, de causa interior 
li prové la corrupció: 
de la merda o cagalló 
es deu creure li provinga, 
i que, ja fora, es retinga 
lo que contragué el caixó.

Qui ignora les qualitats 
que solen contraure els vents, 
de passar per llocs pudents 
i per pobles apestats? 
D’ací les enfermetats, 
d’ací les constel.lacions 
d’unes altres poblacions, 
se’n passen molt fàcilment, 
sent qui les porta lo vent  
i ses males impressions.

Confirma ser veritat  
el tindre tot pet pudor, 
mes noi d’un mateix olor, 
puix hi ha gran diversitat. 
Uns olen a socarrat, 
altres saben a rostit, 
aquells suponen enfit, 
aquells altres diarrea, 
no pocs denoten marea 
i lo lloc d’a on han eixit.

Sentat, puix, que el pet és vent, 
anem ara a averiguar-hi 
si és un vent elementari 
i reté el ser d’element. 
Ell és principi evident 
que tot vent és sec i fred; 
qualitats que no té el pet, 
quan és molt calent i humit, 
puix a pets s’escalfa el llit  
i s’humeta el faldaret.

Mes diu la filosofia 
que no hi pot vàcuo haver, 
fent l’experiència saber 
que tot buit el aire complia. 
Si fóra cert, jo ho creuria; 
mes no, puix veig lo contrari; 
puix qui buida el seu armari 
del vent que té per lo cul, 
alleugera son baül 
pel forat del tafanari.

Probaturmés: sent lo vent 
lo que sol aigua portar, 
lo vent que nos fa petar 
anuncia merda corrent. 
Ergo sols serà element 
per la part que mou tronades, 
i al punt en fa apedregades 
de xoriços, mondonguilles, 
cocos, confits, peladilles, 
de què n’ompli les privades.