Un bar melangiós al fons del bulevard:
rera els cristalls grisencs les testes difumades
de dos, tres vagabunds, qui escolten el plorar
de les tardes d'hivern, de pluges desmaiades.

Ella -Eliseth d'ulls glaucs- passa amb son riure clar
entre la hipocondríaca somnitud encantada,
amb el veire del vi que fa riure i cantar,
i amb sa alegre infantesa, inconscient i adorada.

Eliseth s'ha aturat bellament somrienta;
i aquell vell, el més vell dels bohemis ombrius,
l'ha mirada amb ulls blaus, de dolcesa morenta;

ella ha obert ran la copa els seus llavis flexius,
i aquell vell -el bon vell de mirada morenta-
ha besat tremolant el crestall de l'absenta.