El cor és ample com els solcs 
oberts a la diada camperola: 
de sol a sol.

Recordo aventures desertes, 
vagament germinals i sense roses, 
que profanaven el poeta: 
Germa, Pina, la verda Lera 
Semència, Menta, Didora, 
Bian, inguariblement horitzontal.

I la trobada nocturna, silenciosa, 
prop dels joncs que vessaven noms: 
Marta, Berta amb els llavis sucosos de móra, 
Maria, Joana, Dolors, 
Eva, sempre disposada a confondre els sexes, 
i Magda plena de primaveres.

Tenia tants cors a la mà 
que ja no sabia què fer-ne; 
fet i fet, era excessiu. 
Però els cors no s'abandonen 
com qui tanca una porta, i prou, 
en deixar la cambra dels jocs.

Me'ls he endut amb mi cap al futur 
d'unes dones maridades, 
d'unes filles que ja baixen al riu 
amb les mateixes cames 
que aleshores corrien i, de cop, s'aturaven. 
El gest és etern i el poeta es renova, 
amb un altre nom, amb un altre vers, 
davant la carn repetida.