La nit obre els ulls amb cautela. 
Una veu temperada observa l'enigma, 
la remor del vers, el ritme pausat 
                                                      i el color de la memòria. 
He après que viure no tenia cap secret, 
que l'espera es resigna en la cambra de les rates 
que l'eternitat era una paraula de cartró pedra, 
que les carícies no perduren, 
que el pas de les hores és una gorja de paret llisa, 
un oceà sens aigua on el desert fa de funcionari insubornable. 
Els camins s'esborren com dibuix en l'arena 
tan fràgils com  l'amable textura d'uns llavis. 
L'oblit recorre cada porus de la pell 
com vi perfumat amb espígol 
quan la set navega cada límit de la fosca. 
He après que l'exili és amic 
i els versos 
mostren les nafres de l'ànima.

L'impossible. 
La mar devastada per la mirada.