T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja; t'espero amb els meus músculs i el meu sol, harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells, forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres i callar mots inútils.

Nimbada de tarda, em saludes de lluny, amb la mà. Apressa't! La meva ombra ja no s'esmola damunt la sorra mullada i el cel s'ha posat collarets de gavines. El vent ens ha cedit les dunes i les veles blanques ens guarden l'horitzó. Apressa't.

Deixa que et miri, flor de salut i alegria: tinc vents joves per als teus membres tatuats de sal i trobaré una ala per al teu cos d'estàtua viva. Ets natural i exacta a tu mateixa, ets tal com la naturalesa et somià en la gravidesa de la teva mare... El nostre amor no necessita la protecció de cap sostre ni pot ésser tancat dins una cançoneta de finestra o de plana, sinó desplegar-se com una bandera.

Deixa que els meus ulls pouin la blavor inefable de cel i mar dels teus i que les meves carícies se t'entortolliguin com heures vives. En anar-nos-en, deixarem a la nit l'empremta horitzontal d'un doble pes de vida bategant...