On ets?

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.
Hauries pogut dir: "Tornaré aviat." O bé: "Fins a la nit, pare."

Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.
Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets del temps les imatges del teu
            record encès.
Sento l'aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,
i amb la meva veu d'heura marcida pujo fins a l'alt bronze de la teva vida.

On ets?

Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?
¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honarades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d'història en marxa,
            fill meu...
Descanses, infant i tità, com una fulla i com una muntanya.
Prop teu, sobre l'espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.