Al migdia amb la pell bruna,
pel desert del meu camí,
m’aturà el pas una duna.

Blanca om un gessamí,
muda com un munt de runa,
la fitava, i ella a mi.

“Me n’hauré de pensar alguna,
enfilar-la no té fi
i temptar ara la fortuna

aturant-me aquí és morir
-al sac no duc ni una engruna,
ni tampoc aigua ni vi.

El seu cos, com una lluna,
rondaré, com un fortí,
i continuaré, immune”.

I a la volta, un jardí
amb palmeres i llacuna 
m’esperava, o no era així?