Ara sóc masia i és de nit.
Ara sóc la gossada de l’era, i la lluna viva.
I sóc el musell del més jove,
i el bosc, fent-se l’orni.

Flaire amiga: algú ara s’apropa.

Ara sóc l’home que camina
i les seves botes.
Sóc la terra que calla,
la queixa del branquilló trepitjat.

Sóc l’ombra del tossal damunt la masia.

Ara, els dos dits i la boca que simulen un xiulet d’au nocturna.
Sóc el seu eco i la llum al dormitori d’ella.
Ara sóc la finestra que s’obre, sordament.

La saca, sóc –el pa, la llonganissa i el formatge-
que cau a les mans d’ell. Ara sóc els seus ulls
i els que s’endevinen dellà de l’era, immòbils.