A Joan Junyer.

L'home ja està cansat de no poder dialogar amb els insectes i que se li digui que hi ha coses més importants al món que la dona, les llavors i el martell.
Entre el seu petit cor i la vida
sempre troba un mur de bous adormits, tan alt, que ni el cargol ni l'heura no s'hi atreveien.
Entre les seves mans de carbó forjat i la tèbia llana de les ovelles
s'estén un cementeri de núvols i ocells sense creus de pluja.

Ja està cansat, l'home, de no poder recordar els seus somnis,
d'estremir-se en sentir que els gossos borden el crepuscle,
de pensar que excessives races de generals empudeguen l'aire,
de veure que els botxins es passegen amb un cor de joc de cartes enganxat a cada galta
i de t'èmer que cada flor que naixerà fins d'aquí a mil anys no tingui destinada la seva cadena.

Ja no pot contemplar les estrelles: tant els seus ulls estan acostumats a jeure.
Ja no pot besar els arbres: tant té la boca cosida.
Ja no pot cridar a les ribes dels grans rius: tant té la seva veu dividida en petites súpliques.

Pels grans ports d'oli immòbil, la seva ànima plora seguint les llargues avingudes aèries dels pals,
on el vent trenca els seus violins de vidre,
i els coloms degollats ploren roselles,
i les cançons dels grumets s'arrauleixen dins cabanes grogues...

Cada fill d'home i dona té marcat el lloc exacte on la mort obrirà els seus llavis violeta,
i li tenen preparada una mesura de calç per a la seva tomba infinitament col.lectiva,l
lluny de l'olivera i les fonts,
lluny dels sostres i les campanes.

A les recents flors dels ametllers hi ha tinta,
a la túnica de la pau les esperes van ponent llurs ous negres,
la sang, lligada, és duta als vells molins.
¿Hi ha algú encara que interrogui sobre els blats,
hi ha noies encara que mosseguin rams de lilàs,
és possible encara de trenar els llampecs
i recollir l'aigua dels cels?

"Cal organitzar la fam,
cal organitzar la fam,
cal organitzar la fam",
murmuren les encluses i les finestres apagades sota l'ombra i el silenci de les catedrals.

"És l'hora d'escollir camí,
és l'hora d'escollir camí,
és l'hora d'escollir camí",
insisteixen les espases, les verges i els llorers.

I se senten al.ludits els qui tenen les amples espatlles corbades,
els mestres de la pedra, el ferro i la cançó, els savis de la roda i l'arada,
els qui amollen sanglots amb so de mina
i els qui mostren a l'arbre llurs raïms de suor i voldrien enterrar l'enorme campana de llur ànima en el llot de les estrelles
i posar-se a cantar entre mareselves.

Només ells, només ells aixequen de nou llur dolor immòbil,
i per damunt les espatlles de la darrera nit vetllen per la innocència fecunda de la terra,
resen a l'àngel gris de les engrunes
i sangloten pel déu de les pasteres, els ruscos i els peixos...

                          República Dominicana.