De quan la riba queda lluny en la maror d'un naufragi. 
 

Mar pregon, recipient de tantes pluges. 
De mars de llàgrimes, 
dels meus crits, prenyats de silenci i de dolor.

Immensa platea  
que feies de mi, l'actor principal, 
el tenor d'un xiscle solitari. 
Esgarip de les entranyes 
que rebies amb respecte.

El fossar de sorra molla, 
submergida, 
afina els seus grans, 
marca el compàs de fons, parant l'orella. 
Atents a la cavatina del jorn. 
A tenor d'aquell intent, 
operes en mi un pessic de vida.

En escena el dolor, 
ta immensitat em cura!