Recorde molt bé la seua llengua.
La seua suavitat, aquella manera
tan delicada i dolça d'acaronar
la verga, d'engrunçar-la.
M'estimava molt aquella gràcia seua,
els llavis tan destres i carnals
que em somreien.

He oblidat, al cap del temps, els ulls,
les sines, els turmells, el cos sencer,
de bellesa comuna. Del temps va ser pastura.
Però la llengua, la recorde molt bé.
La meua memòria és agraïda.

Un proverbi llatí parla d'aquestes coses.