Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va
                            Coh 1, 2.

A soles em conjugo,
mentre encara és de nit
i l’aire tempteja
el perfil de les fulles.
El silenci reclama
la seva condició venerable
de saber-se des de sempre
en el temps
i, llavors,
inevitablement
res que no sigui aquest dia
i aquesta hora precisa
esdevé de sobte
ridículament trivial.