El clos dels prats, tèbia cambra,
     m’enterbolí el sentit;
fou el cel llis, color d’ambre,
     en els teus ulls un crit.

Cobricelava l’arbreda
     aquell racó escondit;
flonjor i aroma de seda
     quan caigué el vestit.

El sol ponent dues roses
     obria en el seu pit;
eren magnòlies descloses
     en arribar la nit.

No tinc memòria de tanques
     en el camí deseixit;
en un desmai d’aigües blanques
     el món s’havia esllanguit.

Quan la deixí redossada
     entre l’herbei humit,
tenia pols d’estelada
     sobre el seu cos rendit.