A J. Amat-Piniella.

I
Terra

Ni l'amor ni la joia no encenen primaveres,
sinó la mort que canta de cara al firmament.
Devers el roig altar de les secretes eres
porteu l'eterna ofrena, coèfores del vent!

Morir, deixar d'ésser hoste. En l'espera abolida,
enllà dels comiats, oh terres de l'ahir
d'on, tremolosos, s'alcen els braços de la vida!
Finalment ho sabràs: sols la terra és destí.

II
Cel

Si l'esguard l'interroga, el cor no s'hi asila.
Els déus que l'habitaven caigueren en la nit.
¿Serà d'alba o ponent l'estrella més tranquil.la
que, al fons del seu dolor, somia l'esperit?

I cap àngel, oh nits! De futur traspassada,
l'esperança camina dintre la soledat
d'aquesta ampla comarca de tenebra estrellada:
els signes de l'exili en llur tràgic esclat.

III
Mar

Oh, les aigües movents de l'etern parteratge
de la llum que abandona sos gèlids estimballs! 
Redemptora paraula, verb clavat a la imatge:
sol obert a la Vela com un crist de coralls.

Reialmes de la veu, oh renaixent victòria:
quina Parca d'escuma, entre batuts niells,
en música apaivaga la dissonant cridòria
mentre, enllà, els pujols alcen un dolç dia d'ocells!

IV
Foc

Cim extrem de la flama: heroi! Diürn, completa
la gran corba visible del teu retorn al sol,
que ho fa tot més real i, com brillant sageta,
arriba en la darrera caiguda del teu vol.

Romans. Però el que passa, el vent infatigable,
t'acreix, i ets en l'hivern l'amant cor estival,
l'arrel, l'ocell que emigra, l'infant, la terra arable,
oh més pur com més cremes, i en tes desfetes ¡alt!