La terra és de l'ombra, d'un hivern que no sé,
d'una nit estrangera que en mon ànima ajunta 
pujols que ignoraré,
un fanal que fulgura com el cor de l'absència
i els arbres fantasmals amb sa muda pregunta...
I potser,
ben a prop, un gran riu de calmosa fluència
on la nit es fa immòbil -madona de tenebra
que s'ha posat al muscle el colom de la lluna.

I tot d'una,
els astres m'endolceixen l'atònita palpebra!
Són els astres de sempre de ma pàtria antiga, 
són els astres de sempre dels meus somnis fidels,
les constel.lacions amb sa abraçada amiga,
les garbes radiants a l'era dels meus cels...

Però el cor és de l'alba que neix, entre agonies,
arrapada a les valls insomnes del dolor.
Arrencant la bandera massa alta dels meus dies
retorno al meu passat amb la nova cançó
d'amor i verdes llances.

Cantaré el sol profund a l'entranya de l'ésser,
l'esperit de la llum que mou l'ala del fang,
oh purs estels d'Arkansas
que amb impassible pressa,
ungint-me la ferida prometeica del flanc,
meneu l'àuria gesta
d'on s'alça del vol sonor d'un ocell de ginesta!