No fonc donat tal joi en tot lo segle, 
ne ho serà mai tan valent ne tan novle, 
com  féu a mi una gentil senyora 
lo jorn que em tenc en secret dins sa cambra; 
e gens no dic açò per fer gaubança, 
ans ho faç bé perquè muiren d’enveja 
fals lausengers, que Déus vulla confondre, 
que en tots mos faits m’han volgut tostemps noure. 
 

Jamés falcó no vénc tan prest al lloure 
quan li criden caçadors ab llur siscle, 
com eu quan vi son cors alt en la torre 
e em féu cimbell d’una alcandora linda. 
E açò fonc la nit de Cincogesma; 
dins son palau entrí, cella jornada, 
ab pas secret per una falsa porta, 
e de color fui pus vermell que porpra.

Quan viu son cors sots un dosser de porpra 
e sos cabells flamejants com estel.la, 
e els pits pus blancs que neu e flor de lliri, 
fui esvaït e quaix fora d’arbitre. 
E quan fui prop de sa gentil persona, 
més odorant que ambre ne violetaq, 
sobre mon coll me posà son braç destre 
e va’m besar de vegades ben trenta.

En aquell punt fonc ma sang trop calenta 
e mos polsos començaren a batre; 
lladoncs se moc la virtut espulsiva 
e ma carn cresc tornant dura com pedra. 
De volentat lo cor me tremolava 
tot enaixí com fa fulla en arbre, 
ab basca fort, ne pensant veure l’hora 
que ab son gai cors posqués cella nit jaure.

Del mortiment cuidí en terra caure, 
mes ella em va dins una cambra metre 
ab llit real e paraments de seda, 
que emperadriu no pens l’haja tan bella. 
Lladoncs posà d’aur la bella despulla, 
e el seu gai cors romàs ab alcandora, 
ben perfumat, e tota alaliada, 
e volc prop leis que dormís a l’espona.

E no us pensets pas duràs llonga estona. 
Per mig dels cors li mis un gran palm d’asta, 
trencant los tels de sa virginal claustra, 
e leis dix: “Ai, ai, ai, que ara sui morta! 
que el cor me fall, e l’arma em desempara”. 
E dins mon queix me mes un tros de llengua, 
girant los ulls ab graciós donari, 
sí que eu pensí fos finida sa vida.

¿E cuidats vós que ella fos esvaïda 
quan sentí els colps de les puntes ferides?  
No ho pensets, ans començà rebatre 
los colps amunt en manera solemne. 
Es a paucs trets leis donà aigua al ferre, 
e mon falcó lladoncs rassé la gorja 
ab tal plaer que no es pot dar entendre 
ne amostrar, sinó ab esperiença.

Joia d’un rei e flor d’auta semença, 
de fix hai gran que abdui fassam crispells, 
mas tant m’havets escolats mos sitrells 
que d’oli pur ja no us puix far valença.