I

Àngel que Déu per mon conhort envia, 
celest visió de mos ensòmits d'or, 
imatge d'il.lusions i poesia, 
     delícia del meu cor.

En ta llaor desplegaré jo els llavis 
i una cançó diré, filla del cel, 
en l'oblidada llengua de mos avis 
     més dolça que la mel.

A cas lo meu cantar ja t'importuna, 
cent voltes ta alabança m'has oït, 
i cent també la misteriosa lluna 
     en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria 
lo meu esp'rit te mira en tot instant, 
ompli ton nom a soles ma memòria, 
     ta inspiració mon cant.

     II

Xiqueta delicada, 
recorde jo que et viu 
allà en l'edat dorada, 
com tórtora en lo niu, 
com rosa no esclatada.

Plaer tan pur tinguí 
mirant-te, verge meua, 
que sens voler plorí; 
i ma ànima amb la teua 
per sempre es confundí.

Degué lo teu encant 
robar la llum al dia, 
puix veia ton semblant 
encara una hora havia 
sens tindre't ja davant.

I en mig de ma dolor 
vingué lo desengany 
a omplir-me de tristor, 
i conseguí el meu dany, 
lo pit ja ple d'amor.

     III

   D'aprés aquell moment 
   de cèlica ventura, 
   és l'ànima més pura, 
i pur lo cor i pur lo pensament. 
    
   Amb més sonora veu 
   entone una cançó: 
   més tendra és ma oració 
quan alce de matí lo front a Déu.

   Té el sol altre lluir, 
   lo cel mire més blau, 
   per tu lo viure em plau, 
i dolç  és lo content, dolç lo sospir.

   I adore ton encant 
   amb lo sublim amor 
   que l'àngel té al Senyor, 
que té la mare a son darrer infant.

     IV

   Que goig és l'existir, 
mirar tos ulls i respirar ta aroma! 
   A on fon lo  meu patir? 
   A on l'ànsia de morir? 
   Plega la nit son vel, 
radiant el sol per el orient assoma 
   desfent la boira i gel, 
   i queda dar lo cel.