La casa a la muralla és un fetus de pedra. 
L'entrada és de rajola, fresca, 
d'aspidistra n'hi havia hagut sempre, 
conventual, severa, amb arrogància notarial. 
Hi ha una escala amb miralls, estreta i fosca 
i a dalt els dormitoris amb vànoves de seda carmesí  
i balcons amb cortines vermelles. 
La pica d'aigua és de marbre esgrogueït, antiga, 
i a les finestres hi ha muntants de fusta 
amb motllures corcades. 
Dalt de tot hi ha un jardí 
amb baladres, troanes i palmeres, 
des d'on es veu el mar i la ciutat, 
tot en ordre: és un jardí de guaita 
sobre la pau dels morts.

Un temps va ser casa de putes. 
La mestressa portava permanent i rebia els clients 
cordant-se la bata de seda blau cel, 
regal d'un mariner xinès, esmolat com un fus. 
Bevien conyac de garrafa 
i sortien al jardí a prendre la fresca. 
Era fosc sobre les pedres romanes 
i algú orinava daltabaix, 
com l'antic sentinella de ronda, 
sempre s'havia fet així, i ningú no es pensava 
profanar les grandeses de l'imperi. 
complien, i això és tot.