Sempre he pensat que no sóc més que paisatge 
Quan torno a la vall i al poble que agonitza 
Només se m’apareix la meva imatge 
d’infant belitre i mesell que s’eternitza 

pel mig dels pins,  de l’aigua i de  l’oratge. 
Tan sols em raja el vers que banalitza 
la melangia d’aquell dolç miratge. 
Sempre m’esquiva el record que em fa la guitza. 

Tant vaig ser verd ufanós com aigua clara. 
Com vaig ser pedra, bassetja i javelina 
Genoll pelat, brètol, fill de sa mare, 

com  vaig ser núvol, ocell,  crit i gatzara 
molt descarat, salvatge i mala espina. 
Esbojarrat i xerraire, tant com ara. 

                                                  Argentera, en  una de tants estades. Segle XXI