Nua, avançant per l'aigua que, dolçament submisa,
contempla sa bellesa amb pupil.les brillants,
Maiala gira el rostre al ponent i a la brisa,
i, alçant el cap, escolta... Terra endins, sonen cants.
Molts dolls i sangs antigues fan bruscament divina
la puixança del tors mig daurat i mig blau
on l'estiu fibla el flanc, arrodoneix la sina
i bressola en el ventre una solar allau.

S'ha torcat el cabell i refet la tannara,
i ha saludat l'estel amb un gest ample i lent.
Meitat de l'horitzó, meitat del mar encara,
la radiant ja es lliura al càlid bes del vent:
ran de sorra es detura i, com qui el déu invoca
més per goig de misteri que per real perill,
llargament crida un nom, amb les mans a la boca
a guisa de cargola. Lluny, contesta un renill..

Ajaguda a l'areny, de nou Maiala crida.
Un sord galop davalla de l'obscuritat tossal.
Una minva de lluna penja a l'est, enrogida.
I Maiala, sabent-se del seu desig vestal,
obre els braços al somni que filen ses parpelles:
l'esperit de la terra que l'aboleix d'atzar,
el genet d'ulls de foc i corona d'estrelles.

I sent com el cavall entra sol a la mar...