Antre els encens dels versos m’heu de veure
Sense fressa, saltar pel botavant
Serà un adéu per sempre, en un instant,
No serà un comiat amb “a reveure”.

Aquests sonets que us han distret el lleure
del misteri n’han sabut endegar un cant.
Ara els podreu, de pressa, anar oblidant
perquè el pitjor poeta els ha de treure.

¿Us puc dir que heu tingut el privilegi
i sabreu perdonar-me l’arrogància
de pensar que us he ofert un sortilegi?

Per llegir-me i compartir aquest sacrilegi
de combregar amb la  meva  petulància
finiré amb un estrambot, que no us  cabregi.

Com que sóc generós, vull que se’m vegi.