A la sorra va néixer el meu cant de vidència.
Vora l'antiga mar, entre adormits,
                                               s'alça
el guerrer de l'espiga, l'atlant verd de mon ànima.
Pur en la soledat del vent i les gavines,
s'alçà com aquells arbres on el cel i els déus viuen,
on els aires somien en l'ocell sense pes,
on l'aigua va esborrant els seus braços de neu.
Tu sols eres el fill del cant, el qui segueix,
el blau genet de boira dalt de l'aire terrible.
En la nit dels cent mil penjaves, invisible,
del muscle de la pàtria talment un branc de liles...
Oh, l'aurora en els mots i el zenit en la imatge!