Em plau tancar les portes del passat
al rosec sospirós de l'enyorança,
obrint el cor al sol de l'esperança,
a l'oreig eternal de bat a bat.

Drecera amunt, té el senderó que em guia
floretines i rou cada matí,
que els ulls meravellats em fan obrir
som si fruís del món la primeria.

L'amplària de cel que m'encisà
s'eixampla fins a fer-se indefinida;
cada nou jorn enlaira un poc ma vida
i tots em parlen d'un joiós demà.

Sé que en xuclar la terra ma llangor
l'esperit immortal restarà lliure,
i amoroseix mos llavis el somriure
d'una mai estrafeta serenor.

Res de quant estimí no m'és absent;
tot quant al món m'ha fet bona escomesa,
es revesteix per mi de jovenesa
al sol auguri del recobrament.
Oh joia del ponent!