Va cessant el grinyol de la llunyana sínia...
A l'era solitària, un alt pollanc estén
una ombra de donzella. Prop, les granotes rauquen.
Arribarem tots dos, oh lluna de les messes!

-Bona nit, amics meus! Aquí em teniu, companys...

Avui porto un silenci agençat de misteri
i una branca esqueixada de l'arbre del crepuscle.
Aquí em teniu, companys... Alço l'ocell de foc
que duc a la mà esquerra, i els vostres rostres brillen.
Avui voldria dir paraules amansides
a la vostra esperança de mirades obertes.
¿Des de quan us conec, florits apòstols meus?
Em sou més coneguts que la terra ajaguda,
més fidels que les llunes del nostre mar etern...

Preneu i compartiu: aquesta és la meva ànima.
Han callat les granotes...
                                   -Ja podeu llescar el pa.