T'estim però me'n fot. No em resta gaire

de suportar la humiliació del vòmit

vital que és estimar. Ja fineix l'hora

dels finestrals oberts, les dents polsoses,

les taques de pantaix per les solapes

i dels taurons pels músculs o dreceres.

Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta

sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,

per intergrar-te en mi. Però s'hi encenen

aurores boreals que són contagis.

T'estim, però me'n fot. Som a l'espera

del llamp reblanidor que ens amalgami

i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:

- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.