A la terra dels avis i del pare,

tot ella amb so de pins murmuriosa,

joia del cor i de l'esguard delícia,

s'aixecava un sol pi de pinya vera.

Alt i esvelt, son vigorós ramatge

el fruit color d'aram tot just traïa

massís, ferreny com un puny cols d'atleta

a nostra mà d'infants inabastable.

Amb sos enginys En Miquel Pou l'havia:

el garriguer colrat, fill de la brosta,

abocava el sarró de pell de cabra

i queia en nostres mans la bella pinya.

Quin goig en treure el pa! Car ella en rebre

l'hàlit del forn, a poc a poc, flairosa

de la reina pròdiga es badava,

i ens lliurava el tresor que tant delíem:

aquells pinyons granats de closca dura

i sanitós bessó, que en masticar‐lo

ens deixava les boques untuoses.

Prou el pi ver les tales respectaren;

cap destralada no l'atuiria:

una ventada abraonant‐lo amb fúria

al pedregam el va ajupir de testa.

I àdhuc tot ajupit i en sa vellura,

un fruit migrat adés i ara ens dona.