Volguda casa pagesa 

plaent com una escocesa, 

oberta com una mà, 

com una mà sempre estesa 

que convida a reposar. 

Com l’herba de foravila, 

ets l’amor del solellet. 

Tens una jove pubila, 

i una padrina que fila, 

i aigua que apaga la set. 

Ta xalesta emparralada

acull tothom, amatent; 

tens per tots bona arribada, 

i una cadira cordada 

on passar-­se el cansament. 

Tens davant una perera 

rica d’esplets exquisits, 

i al costat una figuera 

que revolten per Sant Pere 

els infants enllepolits. 

Filats fusada a fusada 

tens dins la caixa tancada

llençols nets, de bona olor 

–la que els dóna la bugada 

quan els pren la morenor–. 

Tens estormies de figues, 

tens pa damunt el raol, 

tens oronelles amigues, 

i ets rosa com les espigues

granades al bes del sol. 

I com joia heretada 

del bon temps de l’avior, 

una estrella mostrejada 

ta paret blanca forada 

i a ta llar dona claror. 

Benhaja ta senzillesa 

i aqueix noble confiar 

que em té l’ànima corpresa, 

volguda casa pagesa, 

oberta com una mà!