Salut, oh camp, oh nom de S'Allapassa, 

dolç arrecer on té pairal redós, 

cinc voltes centenària, nostra raça. 

Mon cant avui vol beneir el terròs 

de tos gorets, que ha remogut l'arada 

de l'avior que Déu tenga en repòs. 

Vol beneir la terra, ja llaurada,

ja verdejant, dels amples sementers,

o amb l'onejar daurat de la segada.

I el florir i el fruitar dels ametlers,

que encara serven l'enyorança pia

d'aquells pinars que els daren arrecés.

Altres terrenys tendran més ufania,

però tu tens la dolça pietat

que és mescla de tendresa i melangia.

Aquí el sentit no es sent afalagat 

ni enlairada la ment, mes s'agombola 

dins la pau d'una amable austeritat. 

La cançó hi és humil, com de terrola; 

el teu aire és perfuma dins la nit 

d'olors de romanins i farigola. 

De grans i fruits l'estiu és proveït 

dringa el Nadal de picarolls d'ovelles, 

la Pàsqua hi troba l'aubonar florit. 

Dolça i rossa és la mel de tes abelles 

i escolbvol el cant del sebel·∙lí 

passant de nit sota el tendall d'estrelles. 

Quina amplària de món! No es veu la fi... 

Garriga, pedregars... garriga rasa 

per on campen la llebre i el coní. 

Enllà no es veu ni pujarol ni casa: 

redols de pins, barraques de roter, 

que rosteix del solei la viva brasa.

Mates i revellar...Qualque claper,

qualque sola descrèpita sivina

on s'aturen el corb i l'esparver.

Negreja al lluny bestiar gros, i qguina,

movent l'esquella en l'ampla llibertat

dins el ras dilatat de la marina,

fins a Penyes de mar. -Oh soledat

plaent sempre a mon cor i suggestiva!-

Oh abims de Cap Regana i Pou-salat!- 

Per un tirany en rost, de cabra esquiva,

plau-me baixar l'altívol penyalar,

la cara encesa de calrada viva.

Com fresqueja, allà baix, la blava mar!

La llissa, l'escorbai i la morena

dins l'escletxa conviden a pescar.

Oh mar de fons d'alguer, clapat d'arena, 

mar que has vist emportar més d'un captiu,

ja el rovell ha trencat tota cadena!

No és ja aquest paratge moretiu,

i malgrat la cançó que encara corre,

moros no hi topen -com abans- d'estiu.

Noltros dies han vist l'antiga torre

que en fou defensa, roja d'antigor,

caure a l'embat del temps que tot ho esborra.

El trist mussol se'n plany en la foscor,

i l'enyora la rústega teulada,

i el cor, que no s'avesa a sa buidor.

Salut, salut, dolça heretat aimada,

que ens mostres per l'escala de l'ahir

un avior modesta i assenyada.

Jo en sent l'encant, anc que no el sàpia dir,

i envers la benaurada clarandera

de cinc centúries, gir l'esguard enrera,

ja que la boira amaga l'avenir.