A Maria Antònia Salvà

L'arbre dels meus records, s'enlaira gegantí, 

amb ses branques esteses, 

cap al celatge fí, 

amb una dolça pau que parla d'humaneses. 

L'arbre dels meus records, té sempre un bell color, 

mai li cauen les fulles, 

és etern com l'amor, 

cada jorn, pel clar rou, sent les branques remulles. 

L'arbre dels meus records, fa temps molt temps que viu, 

cada any treu una branca; 

en son tronc hi fa niu 

ocellada que sap que té coberta franca. 

L'arbre dels meus records, em parla del passat: 

cinc-­‐cents anys que respira, 

aquell terme sagrat, 

guardant l'antic casal que al seu costat s'albira. 

L'arbre dels meus records, em diu: "En aquest lloc, 

he vist a tos besavis, 

parlant-‐se poc a poc… 

Més endavant, plaents, s'hi han passejat tos avís"