La vida és una pedra convertida en home.

Un home és com un munt de pols. Un sementer esvaït. Un fum glaçat.

Jo som un munt de pols banyat de mar i de garrigues.

Cada paraula meva és una pedra

llançada en viu contra el silenci dels homes.

I, avui que encara és capaç de tornar a ploure

com demà serà definitivament dijous,

escric pensant en mi perquè tenc necessitat de viure.

No som un jove que duu les ombres mortes.

No vaig enlloc perquè aquí m’estira.

Duc dins els ulls això que dic,

i és de tant d’estimar-vos a tots vosaltres.

.......................................

I,

Ah!, els poetes. Ai!, els poetes. No n’hi ha.

Si sabéssiu el foc, la dificultat, la negra enclava

que trenca cada paraula entotsolada. Cada pàtria, cada carícia.

Llauradors de la paraula, segadors de l’envellida lletra del vers

fet home. Terrossos de gramàtica. Solc i rua.

La poesia, si ho sabéssiu...

Amor

Glops de ginebra tudats. Llesques de fum, rosegons de llenguatge

pronunciats amb ganivets de fusta, esgarrinxades a la pàgina blanca,

ferum de viure amb res, un gruix i una grapada d’aire.

Homes caparruts, tenaços, geniüts, violents, senzillíssims com tu.

Animals de pèl. Braços de foc

capaços d’escriure amb l’ungla del bolígraf

la pols de la mar amb tinta blava,

el vers de l’aigua amb lletra oscada, un crit amb sang,

per tal que els literaris de la punyeta

puguin mostrar els secs caires de pols i ombra i fam

amb la gramàtica negra que en lloc de florir treu floridura.

Animals del vers. Bèsties de terra i roca. Pedra, caliu i paraula blanca.

Homes que escriviu amb saliva damunt l’emblanquinat mut,

damunt la pols nostra, com qui aspira a callar, com qui expira vida,

gratant el rocam amb pues de cotó i de silenci

perquè una terra es converteixi en pàtria.

Jo us enveig. Però jo us barat per una gota d’aigua,

per una sola paraula estalviada amb vermellor de ràbia.

Callau parlant. Ja no cal escriure sinó estirar el braç de la conducta

cap als forns de l’alegria que són els portals del món.

No som un jove que duu les ombres mortes.

No vaig enlloc perquè aquí m’estira.

Duc dins els ulls això que dic

i és de tant d’estimar-vos a tots vosaltres.