D’un roser entre les branques

un rossinyol penjà el niu:

ramells de poncelles blanques

li feien redós ombriu.

L’oratge s’embalsamava

d’aromes de taronger;

cel i terra, tot callava;

la lluna son raig filtrava

pel fullatge del roser.

I el rossinyol nit i dia

cantava sa melodia,

plany d’amor que els aires fer.

            Cantau, cantau,

            cors que estimau,

cantant s’adorm la pena;

            cantau, cantau

cantant reviu la pau.

Cercant borrallons de llana

per espinals i ravells

els buscarets de la plana

fan llurs nius d’amor novells.

Sota els cards d’una vorera

troben l’ignorat redol

sense esment de la barrera

que allà prop gisca, sorrera,

com un gemec de condol.

I el buscaret d’ales fines,

vivint d’amor entre espines

no té enveja al rossinyol.

            Amau, amau,

            cors que penau;

pel cor l’amor és vida,

            vida suau,

rosada del cel blau.