X. Canço de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
"Campaneta la ning-ning!"

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo 
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona.
Somnies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.

XI. Canço de les tristes banderes

Tristes banderes,
lluny de les eres.

Trista, la pau,
sense ocell blau.

Ai, trista l'aura
de l'alta llum
si fa ferum
de Minotaure!

Tristos tambors
entre les pors.

Tristos ocells
sobre els flagells.

Tristes banderes. Cendra i passat.
Odi i fronteres. 
Salze rapat.

Pare adormit
en el vell crit.

Però l'hereu
en l'alba creu.

Part d'olivera:
ventre de vols.
Alça't, Senyera,
viva de sols!

XII. Cançó dels joncs

Afuats en la vetlla del somni abans de l'acte,
com els joncs, com els joncs.

Vinclats, sense trencar-nos, al cor del vent que s'alça 
i marca els joves troncs.

Vibrants i agarberats dessota la nit llarga,
com els joncs, com els joncs.

                                   Barcelona, setembre 1970