Si fos només el pes del cel i de la terra

el que carrega la veïna del tercer, 

potser els diumenges fins i tot la sentiríem

cantar mentre prepara el dinar

com cantes tu abans de tirar l'arròs

i comptar quants sereu si el gran no ve amb els fills.

Però és molt més el que carrega la veïna,

ho saps perquè has reconegut a l'ascensor

el grau de curvatura a les espatlles, 

el pes d'allò que persisteix en tu com a petjada

i que en el seu clatell són dinosaures,

milers de dinosaures moribunds

que no moriran mai, mai no s'extigiran

perquè sempre hi ha algú que els alimenta.

Has assentit sense dubtar-ho quan t'ha dit

quin privilegi, oi, això de creure en meteorits?