ELL:

[...] 
Amor, el cant et duc, ocell de l'alta brisa 
que clava en el meu pit son bec de resplendors, 
i per ell, Adalisa, la meva ombra s'irisa 
voltada de clamors.

No ets brogit de somni, sinó real estança. 
Esbatana't amor, verema de la nit, 
car ja el fill de la terra, vermell de sa puixança, 
sap que el bes venç el crit. 
[...]

M'has fet alt, Adalaisa, amb silenci i mirada, 
i jo et faig estremir com a l'heura l'oreig. 
L'ànima ens resplendeix, estesa i encalmada, 
aigua ampla de rabeig. 

De joia, els meus ulls salten de l'herba a les llimones; 
avancen les carícies amb lentitud de mel. 
Quan de l'èxtasi brunzen les ivarsoses fones, 
la terra puja al cel.

Oh batuda del gaudi en grans eres de calma! 
Perquè tu ets jo sóc som un hoste que riu 
dins la joia de viure, aquest daurat reialme 
que anomenem estiu.

Oh l'invencible estiu: riquesa de foguera 
dalt dels pujols del cor on clamoreja el vent, 
i, a baix, l'esperit d'or que vetlla l'olivera, 
coèfora d'argent!

Ja el crepuscle, Adalaisa, et vesteix de rosella, 
la mar aixeca un braç mig vermell i mig blau, 
cada bou de silenci porta la seva esquella 
a una establa de pau

i dintre dels teus ulls neix l'estrella tranquil.la... 
L'aura de profecia que t'esborrona el pit 
s'alça del déu que habita la nostra ombra d'argila 
i corona la nit...

 ELLA:

Arnau, m'has dit madona, riu, foguera, balada, 
verema de la nit, dalla, suau pujol, 
immòbil soledat, heura, fenc i mirada, 
falda de lluna i sol. 
Amat, m'has dit madona, riu, foguera, balada.

Arnau, l'amor és com un monstre de farina 
encatauat ña l'ànima talment un dolç intrús. 
Oh, mira'm: per tu sóc un arbre que camina 
entre xiscle i balbuç. 
Amat, l'amor és com un monstre de farina.

Arnau, m'has dut al cor una llum d'armistici 
segellat per una ombra d'intantànies flors, 
i, filla de mes venes, vinclada de solstici, 
combrego amb el teu cos. 
Amat, m'has dut al cor una llum d'armistici.

Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia, 
encar que vas feixuc de moltes cicatrius. 
Tota jo m'il.lumino, mon ànima voleia 
quan de lluny em somrius. 
Amat, ets tan lleuger com el pas de Soleia. 
[...]

Amor meu que pastures la lluna del meu ventre. 
Alosa en la meva ombra, el teu nom em fendeix 
i flairo la sentor de les estrelles mentre 
ton amor m'envaeix. 
Amat meu que pastures la lluna del meu ventre.

Arnau, cada nit segues la meva cabellera 
i em trenes el gemec fins al consol dels joncs. 
Per la finestra arriba un vent de primavera 
que ha nascut entre troncs. 
Amat, cada nit segues la meva cabellera.

Arnau, estic gelosa de l'aigua que et copia, 
dels besos que t'agença la fada del plugim, 
dels somnis del teu cor que t'esguarden, de dia, 
amb ulls clars de raïm. 
Amat, estic gelosa de l'aigua que et copia.

Arnau, ara et diré que amor és existència 
de misteri i de flor, més enllà dels sentits. 
Oh, sense amor tot és orfenesa i absència, 
les cordes lluny dels dits! 
Arnau, ara et diré que amor és existència.

Arnau, per ta mirada se'm transmuda la dança: 
ara ja puc ser un himne trenat d'arbre i llampec. 
Com un astre vernal, plena de deslliurança, 
ran dels teus peus m'ajec. 
Amat, per ta mirada se'm transmuda la dansa.

Arnau, ara tots dos habitem ja la terra. 
Ascendim com l'heurera: tota saba i lligam. 
Mira el símbol senzill: sobreeixint de la gerra, 
la passió del ram. 
Amat, ara tots dos habitem ja la terra. 
[...]