Tots els mots són excuses d’estraperlo
i cada veu malvèn el seu dictat.
El viure és guerxo: tem la pau que dol
i esprem, en va, el gaudi que s’escapa.
En costa obaga creixen mil paraules.
Quin somni cau i quin aixeca el vol?
Els qui he estimat em diuen que no marxi.
Prô a l’àpat dels meus morts hi sec tot sol.