XX

Tornaré a pujar amb tu al pis de la badia

on, en ser-hi tu i jo, sabem que hi és tothom.

Ambdós ens sentirem lliberts, nets d’uns romanços

que haurem anat tirant, nounats, pel corredor.

Serà la tarda en punt. Refermarem la porta

deixant les claus penjant al bec d’una gavina,

i quelcom ens dirà que el temps va traient brots:

que la vida és allí, arribada amb nosaltres.

Capbussarem l’instant igual que una piscina

clapotejant-lo fort per fer-lo remuntar

i el reblirem, absorts, amb voluntat de cossos,

enterrant el rellotge a les platges del goig.

Travessarem el temps com dos suros erràtics

fins que pel balcó es vegi que va morint la nit

despertant tremolins pel cordam de les barques.

I amb el cos viu de tu, aniré fins als vidres

on romandré a l’aguait fitant la llunyania,

necessitat com mai de no trobar-hi indicis

del polseguim que fan les petges de la mort.