[...] 
Ma veu va vestida d'heura 
i, com fum enfiladís, 
te l'acosto i et confesso 
que d'amor ets el país.

Et diré, Arnau, la rosella 
de la teva fonda sang. 
Diré l'anhel d'Adalisa 
i el misteri del seu flanc.

Cobert d'una ígnia capa 
deixa que el món porti dol. 
Arnau, surs de la teva ombra 
amb barba de molsa i sol.

Arnau, vés cap a Adalisa 
com una serpent de flors. 
Frena sa dansa d'espasa 
i cabellera veloç.

Arnau de punya i fermesa, 
Arnau d'arrel i de cant, 
posa el pàmpol de ta música 
a sa cintura fragant. 
[...]