L'hora de la Muntanya era entre vent i brisa,
després de la cançó de les aloses àuries
i els parrups de vellut de la tórtora blanca.
La llum reia a la boca de ginestes i espígols
i s'acostava un scherzo de l'alta pollancreda.
Penosament Ahab i Soleia avançaven.

La terra, tota oïda, escoltava els murmuris
de les fulles dels faigs i dels bedolls de plata-
confessions alades al pit trèmul de l'aire,
paraules i balbuços, despullaments d'escorça,
misteris de la saba, secrets de la florida...
Feixugament Ahab i Soleia pujaven.

Només quan s'aturaven l'au oculta cantava
des de dins la verneda on el sol es perdia,
el rossinyol de gola on l'amor es feia aigua,
molsa regalimant, foc de dolçor filada,
i fremien les gespes i les amples falgueres,
i els llebrers de l'atzur es bevien l'arc iris.

Feixugament Ahab i Soleia pujaven
com ascendeix el fum per agonies d'aire.
A la falda materna que obria la Muntanya
saltaven xaragalls i s'adormien roques.
Els núvols desfilaven, carregats de falçs negres,
recolzant-se en gaiatos de llampecs instantanis.

Al gorg blau la paitida cantava l'a de l'aigua.
Fada de l'aigua, fada de tors i cabellera,
guspireig de les sines, síl.laba de nuesa
total i resplendida de llum rítmica i sòlida
en la joia de l'aigua que en aigua es transformava
per la mort de l'escuma que cantava les aigües.