Les paraules són cérvoles que fugen de la mort

Tenen fred i s’enduen la tarda dins els ulls

S’enduen instants liles com la mar de Menorca

Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música

Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces

Embriagues d’aromes de roser imperial

Des d’un vaixell corsari pensaria els seus besos

Pensaria un rivet de notes d’oboè

A més de laberints les paraules són cérvoles

Beuen aigua dins l’últim batec de la tardor

Esdevenen deesses amb flors a la cintura

Volen créixer com taques de rovell i desfici

Mentre passa el perfil malva-rosa del vent

Passen contrabandistes pels sorrals de l’absència

Som l’amo de la seva tristesa i d’un vell gos

Tot allò que m’espera no té nom a cap mapa.