III

I tanmateix acabarà tot amb un adéu.

I ens anirem sense saber exactament

què va passar

com dos llumets

que s’allunyen dins la nit.

Llavors sempre serem tots dos la notra nit,

sense saber què va passar.

Adesiara ens vendrà a la memòria

un subtilíssim color,

una apavaigada presència,

una vellutada nostàlgia

de les carícies pel pinar,

les nits del port,

aquella Cala

embruixada i llagotera.

I, lentament, un àngel fosc,

una urgent, desfullada soledat,

una ortopèdia fatal en el destí,

un cop de mall a les gardènies del record.

Voldrem encara fer present una mirada,

una promesa, un sospir.

I nostres mans restaran orfes,

sense temps.

I quedarem escampats dins el silenci.