¿Des d’ara en dir la mar, qui en talla els blaus

a escaire i n’eternitza macramé?

O coses més dilectes com els frecs

llunyans ja per a sempre de la noia

que van desdibuixant designis justos.

S’acabarà el poema i somnis rancis,

com els miralls de les pinacoteques,

ens restituiran inútilment 

la força i el desig a sota mínims

del seu record precari que s’esboira.