Veu renéixer les línies

dels cossos, a l’albada.

L’univers, que té forma

d’humà i que s’estructura

barrocament, s’explica

millor dins els seus ulls

negres. L’espai d’un foli 

li fa de tornaveu:

“La vida no és un plàcid

efluvi ni hi ha treva 

enlloc pels insubmisos. 

Però el vent juga net

i galopa amb els vostres destins. No tengueu por.