El mar quan mor no calla,

primer diu un besllum

i després és un àcid

que desfigura arran de sorra cares

desfetes d’escaiola,

t’estira els turmells i se t’empassa,

esplana el teu pes d’aigua com si mai no haguessis existit.

Morir, morir així, remorir com la pedra als peus d’algú,

paraula d’una llengua indesxifrable,

parlant una cadència com el silenci parla 

en el vagó d’un tren de matinada

que torna,

                escuma

que arriba i desarriba.

I rere aquest soroll horitzó, veus

lent un tren de vapor sobre les aigües

parant a l’escullera.

El maquinista treu el cap, i et mira

amb la cara fumada en un toll de petroli

i dos cercles de blanc com plats rostats.

Du la granota bruta

de la tinta del greix i de la pols

i de l’alè fosc que la llenya exhala,

El mar quan mor no calla,

primer diu un besllum

i després és un àcid

que desfigura arran de sorra cares

desfetes d’escaiola,

t’estira els turmells i se t’empassa,

esplana el teu pes d’aigua com si mai no haguessis existit.

Morir, morir així, remorir com la pedra als peus d’algú,

paraula d’una llengua indesxifrable,

parlant una cadència com el silenci parla 

en el vagó d’un tren de matinada

que torna,

                escuma

que arriba i desarriba.

I rere aquest soroll horitzó, veus

lent un tren de vapor sobre les aigües

parant a l’escullera.

El maquinista treu el cap, i et mira

amb la cara fumada en un toll de petroli

i dos cercles de blanc com plats rostats.

Du la granota bruta

de la tinta del greix i de la pols

i de l’alè fosc que la llenya exhala,

banderes de corbs contra el cel de juliol.

Els núvols de vapor sobre el blau s’aquieten.

Ara tu et capbusses en la sal

i després sures en la superfície:

no hi ha ningú,

no hi ha silenci,

només hi ha un rostre de carbó flotant,

el teu, en el mirall de l’aigua.

Es mor el mar

lluny, i no calla. 

Els núvols de vapor sobre el blau s’aquieten.

Ara tu et capbusses en la sal

i després sures en la superfície:

no hi ha ningú,

no hi ha silenci,

només hi ha un rostre de carbó flotant,

el teu, en el mirall de l’aigua.

Es mor el mar

lluny, i no calla.