Només la veu

de la mar encalmada

sobre els mots lleus de les velles gavines

i un riu de tinta groga en les onades.

Només aquest cel de paper cremat

i els núvols una el·lipsi

com de punts suspensius.

I aquest dolor de sempre,

en dubte, en por, en res,

en malaltissa soledat de pedra

com una ànfora enmig de peixos cecs.

Aquest dolor de sempre,

un horitzó enterrat.

I en l'aire un cert color,

aquarel·les de llum d'aigua mullada

sobre la fosca seca. 

I només els teus ulls olor de gespa,

els teus dits en silenci

que em diuen el meu nom.