Al capaltard, quan tot es filtra avall,

com en la bota pòsit d'un vi negre,

terra en el fons del most descomponent-se,

els morts parlen com nens,

balbucegen paraules inconnexes

que senten en la infància a què han tornat

al capaltard, al tall de sang primera

amarant el perenne cel del vespre,

les carns que gotegen i es refonen 

una a una, hora a hora,

en les cares ancianes dels nadons

cicatritzats, amb els seus ulls enormes

interrogant-nos des de cada floc

de llum esmorteïda.

                                      I ens lliurem

pertot, sobre les superfícies totes,

ens amaguem darrere de les coses,

rere cada finestra en cada mur,

darrere del ponent com un principi,

al fons del nostre mar nus de braços oberts,

perquè la sola veu de l'altre parli,

aliena a la por, a la pròpia innocència,

per retornar-hi a cegues i trobar-nos

quan les coses no hi siguin.