Pare, a les teves mans encomano el meu esperit

Pare, a les teves mans em lliuro, mans

manques que són en seva absència abisme,

records que estalonant-se els uns als altres

entrepussen i cauen i no s'alcen

illegibles anells dins de troncs morts,

mans que ja no serveixen per tocar.

Ni les meves, tan sols, les meves mans

de mirra i sorra i nafra,

les meves mans malaltes,

les meves mans de sang

de tant com he caigut,

pare, cec de boscúria i d'aigua sec,

camí a Milmanda,

la llar de llum on mai no hauré arribat.

Les meves cicatrius

no tenen temps de ser-ho.

I l'esperit s'esvola avall, cap baix

es dreça, mentre es veu a si esvanint-se

i desapareixent.

Torno a la meva casa, buida i negra.