I quan arribarà el dia que esperem 
-forjat en la nit llarga de la boca cosida- 
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes 
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum, 
faran un sol ocell d'ales noves i immenses 
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,  
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem 
-de tiges federades dessota un sol unànime- 
arriarem les ombres dels anys i de la lluita 
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes 
d'assegurar el futur i el pes de la collita. 
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga 
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol. 
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia, 
i les albes seran cabellera i espiga, 
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem, 
si cal m'obriré el pit i m'arrancaré el cor 
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales, 
el silenci granat, les precursores marxes...